Pateixo d’un mal que no deixa de créixer; es podria anomenar La Crida del Nord. Es tracta d’una obsessió, una crida magnètica que orienta tots els meus viatges en la mateixa direcció: el Nord. Descobrir les Illes Lofoten esquiant no ha fet res més que empitjorar el meu estat.
Coneixes aquesta sensació d’esquinçament entre el desig de descobrir nous horitzons, i la ferotge voluntat de tornar a un lloc que ha marcat la teva vida? Llavors, pateixes del mateix mal que jo …
El cafè s’escalfa mentre les muntanyes emergeixen lentament entre els núvols. Tant és l’estació de l’any, el despertar al port de Henningsvær és sempre igual d’increïble.
Com fem habitualment, establim el pla d’atac durant la nostra segona tassa de cafè. Es tracta d’un vell ritual viking.
Els Vikings, una evocació molt apropiada perquè el meu segon viatge per aquestes illes tan captivadores gira al voltant de la navegació. El final de l’estiu s’acosta, però les valls verdes i els dies interminables regnen encara sobre les Lofoten. Els esquís es queden a l’armari; estem aquí per preparar la temporada d’hivern.
L’exercici d’avui és delicat: consisteix a col·locar les boies per als amarratges hivernals. Pål ens servirà de guia per a realitzar la maniobra del dia. La nostra cita és al port de Svolvaer, a unes quantes milles de distància del lodge.
Decidits a respectar el tema del dia, vam optar per deixar el cotxe al pàrquing i prendre prestada la barca de pesca del veí per arribar al nostre punt de trobada. Com a bons mediterranis, la forta maror anunciada no ens inquieta més que trobar-nos amb neu crosta dolenta.
Per descomptat, Thor no s’apiada de meridionals presumptuosos, i la mar agitada del port ràpidament es transforma en buits de dos metres des del moment en què deixem la costa. Després d’alguns atacs de riure nerviosos i uns quants salts d’onada gens controlats, ens posem les armilles salvavides i voregem dòcilment la costa fins a l’entrada del port de Svolvaer.
Pål ens espera en el seu vaixell a l’altre costat del pontó, carregat amb més de deu àncores, boies de plàstic i altres cordes de niló. Abandonem l’alumini amb olor de bacallà per una cabina reconfortant.
Sembla que la mar s’està calmant, identifiquem els punts GPS en el monitor de navegació i salpem rumb al primer d’ells.
Abans de continuar, crec que cal fer una descripció geològica del lloc: l’arxipèlag de les Lofoten el constitueixen una infinitat d’illes més o menys espaiades, més o menys altes, més o menys abruptes, més o menys poblades, més o menys esquiables … Més o menys accessibles mitjançant la xarxa de carreteres.
I igual quantitat de cims, corredors, vessants, itineraris de travessa o d’escalada immersos en una immensa banyera. Com podràs imaginar, una gran part d’aquest fabulós terreny de joc només és accessible per aigua.
Després de diversos hiverns mirant amb desig algunes cares intactes sense poder accedir-hi, el vaixell s’ha convertit en el mitjà de locomoció evident. El sèsam que ens obre les portes de les illes Lofoten.
D’aquí la nostra missió d’avui. L’accés a aquests espots protegits i inèdits, a més d’un mitjà de transport marítim requereix una logística experimentada, per no perdre molt de temps en les maniobres d’atracada.
Perquè si bé els espots més essencials són accessibles des d’un moll o un pontó d’accés fàcil, n’hi ha altres de més salvatges que requereixen una mica més de destresa per deixar-se domar. Aquí és on entren en escena les ancestrals tècniques vikingues que el nostre estimat guia Viking ens ensenya.
No pretenc fer una classe magistral de navegació marítima en aigües fredes, però en poques paraules, la tècnica consisteix a llançar una àncora a uns quants metres de l’embarcador triat per connectar-nos amb la costa mitjançant una corda, i d’aquesta manera aconseguir un sistema de va i ve. Fàcil … sí, però només en teoria, perquè ni us vull explicar els inconvenients del calat, dels vents dominants i de l’angle d’amarratge.
Passo els primers vint minuts de navegació enganxat al vidre. Descobrir les Lofoten des del mar és hipnòtic. En alçar la mirada, el massís de Geitgallien s’erigeix davant nostre. A poc a poc reconec les cares que esquiàvem l’any passat, intueixo els corredors i les arestes que vam recórrer esquiant. El paisatge és sumptuós tot i que irreconeixible. Les grans pales nevades apareixen ara cobertes per una vegetació exuberant, per boscos densos i poblats. Lionel també descobreix aquest espectacle estival per primera vegada i la nostra reacció és la mateixa: l’acumulació de neu ha de ser sorprenent per arribar a cobrir aquesta quantitat de vegetació.
Pål ens arrenca dels nostres somnis d’esquiadors fanàtics i en un anglès inflexible ens dirigeix com un capità de Drakar. Nosaltres ens posem mans a l’obra sense dir ni piu … Per sort no se’ns dóna molt malament el maneig de la corda i el llançar l’àncora.
Estem a punt de caure a l’aigua freda en més d’una ocasió per deixar-nos els peus entre les cordes. El brau Viking està desconcertat amb els nostres freqüents atacs de riure, però de seguida comencem a entendre el mecanisme i vam muntem una boia després d’una altra.
Laupstad, Digermullen, couloir sud del Geitgallien … estem preparats, només cal esperar que la neu torni a cobrir les valls.
Cervesa en mà, aprofitem les últimes hores del dia per inspeccionar la costa a la recerca d’un nou espot. Tot d’una, el vaixell canvia de riba i llisca entre els illots. Lluny, apareixen un pontó i unes cases vermelles no identificats al GPS. Un paisatge surrealista en un arxipèlag gairebé secret on els pescadors locals han triat establir el seu domicili. Les cases s’amunteguen al llarg d’aquest accés marítim a resguard del vent. Creuem el lloc a velocitat reduïda en una aigua transparent. Ni un sol soroll, només els últims centelleigs del dia que gronxen les muntanyes al lluny la màgia de les Lofoten.
Dubto molt que aquest viatge curi el meu mal del Nord. En pujar a l’avió, les muntanyes de les illes Lofoten em tornen a captivar. Quines ganes d’hivern, d’esquí … Les nostres boies ens esperen.
